NO VULL ESTAR SOL

NO VULL ESTAR SOL

“Naixem sols i morim sols, i en el parèntesi, la solitud és tan gran, que necessitem compartir la vida per a oblidar-la”  Erich Fromm

Les persones en totes les etapes de la nostre vida necessitem relacionar-nos amb els altres, som sers socials. Unes bones relacions familiars  i comunitàries generen satisfacció vital que proporciona benestar.  L’esser humà té la necessitat de crear llaços afectius amb els altres, per fer-ho es necessari invertir temps i espai per compartir vivències. Tenim la necessitat de no estar sols, la solitud no es desitjada.

Però la solitud  es un sentiment  subjectiu, diem que estem sols quan hi ha una mancança de companyia, aquesta situació pot ser voluntària o no. Hi ha persones que volen gaudir de períodes de solitud i aprofitar aquest moments de forma positiva i enriquidora.

Normalment  la paraula solitud està lligada a sentiments negatius, com la tristesa, nostàlgia, abandonament etc. Es tracta de la solitud no desitjada, es tenen ganes de tenir companyia, necessitat de relacionar-se, però per diferents motius no s’aconsegueix . La solitud s’està convertint en un problema de salut pública. Fa poc ens vam assabentar que el govern del Regne Unit es va crear u Ministeri de la Solitud  per frenar aquest sentiment que pateix  el 13,7% de la població anglesa,( 9 milions de persones).

L’estudi de la Fundació Once “ LA SOLEDAD EN ESPAÑA”, ens diu que el 18 % de la població mes gran de 65 anys general espanyola viu sola per que no té altre remei. Hem de pensar que aquestes dates augmentaran segons vagi augmentant l’esperança de vida. També hem de pensar que l’envelliment va lligat a limitacions de les capacitats físiques que dificulten la realització de les Activitats de la Vida Diària i que a part de viure soles, aquestes persones  cada cop surten menys al carrer.

A les persones grans cada cop els hi costa mes sortir de casa i mantenir les relacions socials a les que estaven acostumats, ens trobem que a les grans ciutats es mes normal perdre el contacte amb els amics. També trobem amb gent gran que no vol fer nosa a la família, pensen que ja han viscut massa i que ja no fan res a aquest mon, per aquest motiu no expliquen a les seves famílies el sentiment de solitud, si a tot això li afegim en ocasions la pèrdua de la parella i mort dels amics; la solitud pot acabar en depressió.

La majoria de vegades quan es parla de residencies es fa des de la vessant negativa, la institucionalització tradicional significava perdre els lligams amb la família i amics.

Amb l’experiència de les residencies del Grup Atlàntida hem comprovat que això no es veritat. Des de els nostres centres, Mas d’Anglí i Mas Piteu,  treballem amb l’atenció integral de les persones grans, cobrint les necessitats físiques, cognitives, emocionals i socials.

Les famílies participen en la vida del centre, la relació que s’estableix es diferent i el temps que es comparteix es de mes qualitat. Les famílies estan tranqui-les per que saben que les seves persones estimades han millorat la seva qualitat de vida i gaudeixen mes del temps que passen junts.

L’ ingrés a una residencia no ha d’estar relacionat amb la pèrdua de relacions socio - afectives. Al contrari la majoria de persones augmenten el número d’amistats amb aquesta nova situació.

Podem entendre la residencia com la nova xarxa social a la vida de la gent gran, fent que la participació social millori la qualitat de vida.  Les persones que viuen a les residencies fan noves amistats, i poden comptar amb algú amb qui poder parlar i explicar els neguits, sentiments i confidències.

Un dels exemples que ens hem trobat, son les tertúlies de després de dinar fent un cafè. Els senyors CR, FC, LF, MG cada dia tenen els seus moments de confidències, xafarderies i riures. Cada uns d’ells va venir al nostre centre per circumstancies molt diferents i tots mantenen la seva xarxa social i familiar, però en aquest moments han trobat alguna cosa que molts d’ells feia molt de temps que no gaudia, una bona conversa amb amics.

Un altre cas que demostra els beneficis de la convivència ; les senyores Carme i Lluisa,es van  quedar viudes, per diferents motius i després de tenir cuidadores a casa van decidir ingressar a la residencia.  En un principi totes dues volien estar en una habitació individual, però al no disposar de cap lliure en aquell moment van haver de compartir. Conversant amb la senyora Carme m’explica que ella mai havia estat sola, s’havia casat jove i sempre havia estat amb el seu home, recorda plorant la primera nit que va dormir sola quan van ingressar al seu marit a l’hospital. Diu que va patir moltes nits d’insomni pensant que li podia passar alguna cosa i que malgrat que els seus fills li van posar una cuidadora, no podia parlar amb ella per que no tenien res en comú. M’explica la tranquil·litat de tenir al costat a la seva amiga, sap que pot confiar en ella, diu que es el mes semblant a la seva amistat de joventut.

Les famílies de la Carme i la Lluisa pensaven que de cap manera podrien compartir l’habitació, les dues tenen un caràcter fort, ara estan encantats d’aquesta nova amistat.

Com diu la dita, a la família no la pots escollir, als amics si. Per aquest motiu gaudim mes del temps que passem amb ells, reforcen l’autoestima i ens donen forces per solucionar problemes i adversitats.

Els essers humans necessitem afecte i comprensió en totes les etapes de la nostra vida, però la vellesa fa que apreciem mes alguns sentiments com l’amistat i com podem comprovar:

Mai es tard per fer nous amics.